1. RAONS DE GESTIÓ ECONÒMICA
1.1. DESBARATAMENT PRESSUPOSTARI I MANCA DE TRANSPARÈNCIA
1.2. CENTRE COREOGRÀFIC DE LA GENERALITAT VALENCIANA.
1.3. AJUDES A SALES DE TEATRE I COMPANYIES
1.4. ACTORS I ACTRIUS
1.5. CIRCUIT TEATRAL VALENCIÀ
1.6. CIRC
1.7. EL CAS DE SAGUNT A ESCENA
1.8. EL CAS DE PEPE SANCHO
1.9. CONCLUSIÓ
1. RAONS DE GESTIÓ ECONÒMICA
1.1. DESBARATAMENT PRESSUPOSTARI I MANCA DE TRANSPARÈNCIA
En 2005, TGV va començar la seua deriva econòmica, just quan vosté estrenava càrrec de directora. Hui, TGV té un deute de 10 milions d’euros i el principal augment de pressupost s’ha produït en el capítol de Personal i en un capítol genèric anomenat Inversions.
Fa uns mesos una auditoria de la mateixa Conselleria d’Economia de la Generalitat Valenciana va posar en evidència la seua maldestra gestió econòmica al front de la Direcció General de Teatres de la Generalitat Valenciana. Un secret a veus dins l’administració que ja havia provocat a principis de 2010 la designació d’un administrador específic per la consellera de Cultura per tal de controlar i posar ordre en unes desbaratades finances que havien estat fins aleshores responsabilitat seua.
L’auditoria posa l’accent en la misteriosa manera en què l’ens públic ha gastat tres milions més dels pressupostats en l’exercici de 2009 i, tot seguit, remarca la incapacitat d’aquest per continuar amb la seua activitat aquesta temporada a causa dels deutes acumulats i els retalls previstos.
Quan s’ha conegut la notícia, no ha dubtat a atribuir públicament la despesa extra dels tres milions a les subvencions lliurades a les companyies valencianes (1,4 milions exactament, segons ha dit vosté), i a la mala gestió dels seus antecessors (al·ludint al pagament del deute acumulat per TGV des de 2002 que ja arriba als deu milions d’euros).
Però, com ja ha quedat demostrat en altres ocasions quan ha donat explicacions davant els mitjans de comunicació –cosa poc habitual–, les xifres li ballen i igual diu un milió com cap, si es tracta d’arredonir.
L’auditoria, però, no enganya i posa en evidència que el principal augment es va produir en el capítol de Personal i en un capítol genèric anomenat Inversions. I és que vosté, en els anys que porta al front de Teatres, ha creat una nova plantilla a la seua mida tot duplicant llocs de treball. Tot això sense comptar la llarga llista d’assessors que ha nomenat i els grans dispendis que ha fet en promocions de difícil justificació (en balnearis i hotels o en viatges quan, per exemple, el ballet de la Generalitat Valenciana ha actuat fora) o, sense anar més lluny, quan a finals del 2008, ja amb la crisi fent-se notar, va decidir comprar amb diners dels contribuents un Mercedes Classe C.
La poca transparència de la seua gestió es tradueix en la manipulació que vosté fa dels documents econòmics que se li presenten simplificant vint pàgines en només una. A l’igual que la seua directa intervenció en qui cobra i qui no, prioritzant el pagament dels seus interessats i retardant indiscriminadament el pagament a altres proveïdors. Privilegi que, sembla ser, fa poc li han llevat en una altra mostra de desautorització de la seu gestió.
Teatres de la Generalitat Valenciana començava la seua deriva econòmica l’any 2005. Segons la Sindicatura de Comptes en aquell any es va produir un augment del seu passiu del 45% i es va situar en 6.456.129 euros. D’aquest total destaca sobretot el deute que TGV va adquirir amb les entitats de crèdit, que va ser de 3.916.995 euros, un 423% més del que es va registrar l’exercici anterior amb el seu antecessor, Vicente Martínez Luciano, com a director general, que era de 748.529 euros.
Des del sindicat Comissions Obreres i des de les associacions professionals del sector teatral es planteja l’exigència de saber on van anar a parar aquells diners tenint en compte que, d’un any a l’altre, no hi van haver variacions pel que fa a la programació i a la producció de Teatres de la Generalitat. Per exemple: el Teatre Principal va programar les mateixes funcions l’any 2004 que el 2005, 170 representacions, i el Rialto encara menys, de 184 va passar a programar-ne 173.
Mentre que la gran coproducció del 2004, La pell en flames de Martínez Luciano, va costar a TGV 36.000 euros, la d’un any després, Memorias de Adriano de Pepe Sancho, va arribar als 286.376 euros. Sancho, només per la direcció del seu cinqué treball en cinc anys per a Teatres de la Generalitat, Los intereses creados de Jacinto Benavente, ha cobrat sis vegades més del que han cobrat directors de prestigi valencians que han treballat en altres produccions de TGV.
Amb tot, quin és el balanç dels deu milions de deute acumulats de Teatres de la Generalitat? Què han guanyat els valencians en tots aquests anys? S’ha creat un teixit empresarial i artístic teatral, circense o de dansa fort? Un teatre nacional? No. Però sí desenes de companyies que no han cobrat, un 80% d’actors en l’atur i un gran nombre d’empreses de serveis ben a prop del desastre.
1.2. CENTRE COREOGRÀFIC DE LA GENERALITAT VALENCIANA
El Centre Coreogràfic (CC) es va concebre en la seua gestació com un projecte d’abast estatal però ubicat a València com a reflex del bon moment artístic que travessava la dansa valenciana, amb companyies amb una trajectòria consolidada i un reconegut nivell artístic. El CC és “fill directe” dels encontres de Dansa València i del recolzament de la professió de tot l’estat (companyies i gestors de teatres i representants d’altres administracions autonòmiques), que renunciaren a impulsar altres centres i recolzar el de València com a nacional.
Els resultats de les eleccions i les diferències polítiques entre Madrid i València no permeteren llançar el projecte en els termes previstos i finalment l’any 1998 el Govern valencià va inaugurar la seu del CC a Burjassot, va reduir el seu camp d’acció al territori valencià i la va nomenar a vosté com a directora del centre.
Segons els mateixos responsables, des del mes d’abril de 1998, el CC ha assumit les tasques de promoció i difusió de la dansa valenciana. És l’únic centre d’aquestes característiques a tota Espanya i té una clara vocació de promoure la dansa també en els àmbits nacionals i internacionals. El CC ha produït i coproduït espectacles, ha acollit residències de companyies per a la creació d’espectacles i ha organitzat el festival Dansa València. Així mateix, ha concedit beques d’investigació, ha obert una línia de producció per a públic escolar i s’encarrega de la programació de dansa de les sales dependents de Teatres de la Generalitat Valenciana. Del CC depén també l’actual Ballet de Teatres. Està integrat per 16 ballarins i ha posat en escena un ampli repertori d’obres de coreògrafs com Ramon Oller, Gustavo Ramírez, Davi Brun, Inma Rubio, Rami Levi, Patrick de Bana, Nacho Duato, Alicia Alonso o Wil Swanson.
Aquestos objectius han guiat les iniciatives del CC durant prop d’una dècada, en la qual s’han propiciat en major o menor mesura la residència de companyies valencianes, els cursos de perfeccionament i les classes magistrals, les beques d’estudi, la creació d’una cèdula d’inserció professional per a propiciar l’acostament entre el Conservatori i les companyies. També s’ha donat un pas decisiu en el recolzament a les companyies privades amb la creació d’una ordre d’ajudes específica per a la dansa que intenta potenciar les estructures empresarials de les companyies i consolidar una oferta permanent d’espectacles de dansa. En aquest període, el Ballet de Teatres ha escenificat també algunes peces de coreògrafs valencians com Gustavo Ramírez i Asun Noales. Al cap i a la fi, tot un seguit d’accions que van consolidar una lògica i desitjada progressió del sector de la dansa dins del conjunt de les arts escèniques.
El canvi de direcció artística comença a produir-se poc després que vosté ocupe la Direcció General de Teatres. Enfortida per les competències que li dóna el nou càrrec i per l’estreta relació personal que manté amb les instàncies polítiques, vosté dóna un cop de timó que fa trontollar Teatres i la seu de Burjassot es converteix en una espècie de búnquer, opac a qualsevol iniciativa, projecte o suggeriment que no vinga del reduït grup de col·laboradors seus.
L’aïllament amb el que el nou equip de direcció treballa provoca un distanciament inequívoc amb els professionals del sector que cada volta se senten més marginats i sovint són objecte de crítiques i desqualificacions per part seua. L’aïllament té també el seu efecte entre el mateix personal de Teatres, un ens que a poc a poc van buidant de continguts i de competències, sobretot en l’àrea de teatre.
Vosté ha reconegut en més d’una ocasió l’escassíssima formació teatral que té, és per això que veiem lògica l’absoluta primacia que ha adquirit el Ballet (ara ja de la Generalitat Valenciana), que s’ha convertit en la principal senya d’identitat del Centre Coreogràfic, aconseguint un nivell de producció inimaginable fa uns anys i que manté una presència continuada en els principals teatres públics valencians. Sembla que el pressupost del Ballet s’acosta actualment a 1.000.000 euros, però el que és greu és l’ús que es fa d’aquesta suma: el mateix Centre Coreogràfic ha propiciat gires per Malta, Xina o Cuba assumint unes despeses extraordinàries d’aproximadament 50.000 euros cada vegada que el ballet al complet agafa un avió per presentar-se a l’estranger. No s’entén com aquestes despeses extraordinàries s’han pogut assumir pel ja crònic endeutament de l’administració pública.
També s’han produït alguns fets insòlits difícilment explicables en termes de gestió pública, on haurien de predominar criteris estrictament professionals. El coreògraf català Ramon Oller sembla haver-se convertit en el coreògraf resident del CC. En aquestos dos anys ha dirigit o codirigit els espectacles Carmen, El meu Príncep, 1910 i Sangre Pura. Potser tothom hauria de saber també que Ramon Oller té un deute amb les administracions públiques que l’ha obligat a tancar la companyia i a renunciar a les subvencions. Però vosté no troba cap obstacle per a contractar-lo a València i posar en escena l’antic repertori del coreògraf, amb el consegüent desgast econòmic que això comporta. Així per exemple, amb un muntatge com l’Amor Brujo l’actuació amb música en directe en esta reposició va suposar un cost musical superior als 100.000 euros. I no hem d’oblidar que aquests iniciatives del CC es produeixen en bona part durant l’any 2010, en un context d’acusada crisi econòmica, on els pressupostos de Teatres pateixen una reducció del 40%.
La voluntat de despersonalitzar l’entramat escènic valencià per adaptar-lo als seus gustos personals també han afectat el festival Dansa València, un eficaç aparador per a la dansa valenciana, el qual ara mateix té una presència purament residual. Dansa València s’ha convertit en l’edició de 2010 en Temporada Internacional de Danza. L’objectiu del nou festival és clar: pel que fa a la programació hi ha un predomini absolut de grans companyies nacionals i internacionals i pel que fa a la filosofia del projecte senzillament no en té. L’única premissa vàlida sembla ser l’assistència del públic. Han passat a millor vida els encontres, l’intercanvi i la reflexió entre els professionals del sector. És a dir, tot allò que permetia al sector de la dansa estar en contacte amb els últims corrents internacionals (de clàssic i neoclàssic; la presència de la dansa contemporània –objectiu primer del festival- és residual i aïllada als espais marginals), i amb els nous models de producció, gestió, etc.
També el festival de 2010 ha comptat amb un pressupost extraordinàriament generós quan, insistim, les reduccions en totes les altres àrees han sigut sagnants. El pressupost global ha arribat als 300.000 euros i només les actuacions del Ballet de Montecarlo han costat 160.000 euros.
Tot aquest desgavell econòmic al voltant del CC i del Ballet de la Generalitat Valenciana evidencia l’ús personal que vosté està fent del seu càrrec i com projecta escandalosament els seus gustos personals en el seu exercici. Des del seu càrrec hauria de vetllar per l’equilibri en el repartiment dels recursos, per la integració de la dansa valenciana en les institucions i pel seu creixement artístic, aspectes absolutament desatesos en els últims 3 anys.
1.3. AJUDES A LES SALES I COMPANYIES DE TEATRE
És greu la manca de criteri en l´eliminació dels "Convenis Singulars" amb alguns Teatres i Sales que, com indica el seu nom, eren convenis econòmics per a projectes especials o singulars; tots ells amb una llarga trajectòria i amb característiques ben diferents que donaven una riquesa teatral per les diferents maneres d´entendre el teatre com ara L´Horta, la Companyia Teatre Micalet, Teatre del Raval de Gandia o Manantiales.
La direcció de Teatres, en compte d´augmentar la partida, tenint en compte la realitat d´espais, ha redistribuït les quantitats del convenis que abans rebien els esmentats, entre altres sales que, per descomptat, també són mereixedores d´ajudes, provocant la quasi total desaparició dels projectes anteriors.
Igualment és greu la disminució de la quantia de les ajudes que es dirigeixen a les companyies, tant per a producció com per a gira, quan en altres partides dedicades a les produccions pròpies, a la gira de les companyies residents o de les mateixes produccions pròpies o a despeses d’infraestructura i logística no es fan els mateixos retalls.
Es prima l’execució de projectes costosos i efímers per damunt de l’activitat de moltes companyies de base que, en definitiva, són les que aporten al públic valencià la varietat i fecunditat del teatre que es fa ací. Conseqüentment, cada vegada resulta més difícil que les companyies valencianes puguen girar arreu de l’estat i per l’estranger, cosa que també dificulta la visibilitat del teatre valencià fora de les nostres fronteres.
1.4. ACTORS I ACTRIUS VALENCIANS
Els actors, actualment no passen per un bon moment, una xifra els lleva la son: el 80% de les actrius i actors valencians estan en l’atur. Preocupació que ja es venia gestant des de feia alguns anys, abans de la seua arribada a la direcció de Teatres, encara que en aquestos cinc anys no ha fet més que agreujar-se.
La seua entrada ja va ser polèmica, ja que estava gestant-se una millora a llarg termini amb el camí iniciat per l’anterior direcció, que va quedar suprimida amb la nova incorporació. Així i tot, es va esperar per vore els fruits del seu treball i observar si podia contribuir a la millora de les arts escèniques valencianes. Els seus primers anys van ser “amables” i només havia de continuar amb el que s’havia quedat a mitges amb el seu predecessor, però malauradament no va ser així. S’havia quedat en construcció, durant eixos primers anys, la creació d’un star system provocat per l’emergent producció de ficció a la Televisió Valenciana, fet que va promocionar i donar treball a una part important d’actrius i actors, però es va deixar passar l’ocasió i no es va saber aprofitar l’oportunitat que tenia a les mans d’enfortir el teatre valencià.
El 9 de febrer de 2007, va arribar la Llei d’Ordenació del Teatre, una llei que, en principi, semblava que ens reportaria beneficis però que no va acomplir les expectatives esperades: la Llei requeria una modernització de les estructures de gestió de la política teatral i coreogràfica des de la seua base que no es produirien mai. Aquesta modernització hauria d’haver generat taules de diàleg i trobades entre els diferents col·lectius i professionals de l’escena amb la Consellera i vosté mateix, per tal d’anar acomplint i aplicant la Llei el més aviat possible i crear el nou Centre Teatral de la Generalitat. La posada en marxa d’aquest Centre hauria de fomentar la dramatúrgia valenciana, els nous llenguatges escènics, la formació i el reciclatge de les actrius i actors valencians, la investigació dels nous creadors, la creació de residències, etc. i crear una producció publica continuada que dignificara els professionals valencians.
Podria haver creat aquest nou Centre Teatral i les veus dels diferents col·lectius, i sobretot, de bona part de les actrius i actors valencians, s’hagueren silenciat, però no va ser així. Va interpretar aquesta llei d’esquenes a una professió que esperava que vosté transmetera a la Consellera i als delegats del partit els problemes reals de les arts escèniques i que destinara les dotacions pressupostàries necessàries i suficients per a la bona aplicació de la llei.
I el més preocupant de tota esta situació és que, com a conseqüència directa de la seua gestió, les actrius i els actors valencians estan deixant de treballar en la seua professió, estan fugint d’aquestes terres o treballant sota mínims per tal de poder subsistir.
1.5. CIRCUIT TEATRAL VALENCIÀ
Al mes de gener de 2010 vosté, com a Directora General, va comunicar “via fax” a la totalitat de les sales d’exhibició que fins eixe moment havien conformat el Circuit Teatral Valencià, que aquest deixava d’existir com a tal.
Li recordem que el Circuit va nàixer l’any 1988 i que la seua darrera ampliació es va produir el 2001 a Elx, amb un total de 63 sales/municipis, xifra que s’ha mantingut fins el seu anorreament.
Aquesta xarxa es va crear amb la intenció de vertebrar l’exhibició d’espectacles teatrals a la Comunitat Valenciana, fer òptims els recursos humans i materials disponibles i desenvolupar una política de recolzament al teatre valencià a l’hora que es fomentava l’intercanvi amb altres autonomies i la promoció dels diferents públics.
Els representants de les 63 sales es reunien un mínim de dues vegades a l’any per a decidir de forma assembleària quines obres entraven en gira, amb l’exigència prèvia de què el 60% dels muntatges programats foren valencians. Cada poble disposava d’una fitxa econòmica de 15.500 euros (arribant fàcilment a sobrepassar els 20.000 euros els ajuntaments que més programaven), el pagament de la qual es compartia al 50% amb Teatres fins esgotar-la. Era una quantitat fixa amb la qual els municipis sabien que comptaven amb tota seguretat. El pressupost total assignat a les 63 sales era de 1.000.000 d’euros, que eixien del capítol II de Despeses corrents.
Després del famós fax el pressupost baixa a 800.000 euros, tot i que dos mesos després la Consellera, per les pressions del mateix Circuit i desqualificant-la a vosté, afegeix 200.000 euros més. Amb aquesta rectificació es recupera la dotació anterior encara que assignada de diferent manera: els diners passen al capítol IV, Ajudes a Subvencions, però el Circuit passa de ser una xarxa vertebradora amb una filosofia comú a ser, només, un cúmul de pobles que es presenten a l’ordre d’ajudes per aconseguir una simple subvenció.
La sobtada reestructuració funcional i administrativa, feta de manera absolutament unilateral, ha portat aparellades les següents conseqüències:
1.- Els professionals no saben amb quina aportació de la Conselleria compten a l’hora de programar. L’única opció és arriscar-se amb el pressupost municipal disponible. Molts pobles no han pogut arriscar-se a assumir d’entrada el 100% de la programació, davant la incertesa de la subvenció, encara menys en esta època de crisi, i la programació ha caigut en picat.
2.- Algunes localitats més menudes s’han vist molt perjudicades, de fet cinc d’elles s’han quedat fora per no poder complir l’exigència de contractar un mínim de deu muntatges professionals .
3.- La decisió de quines obres compten amb ajuda per a ser programades la pren en exclusiva la directora general de TGV, que serà també l’encarregada de decidir els sis membres que formaran la comissió de valoració que ella mateixa presidirà.
4.- Per rebre els mateixos diners d’abans, fins i tot menys, els teatres han de programar molt més.
5.- El programador no sap quan podrà disposar dels diners provinents de l’ordre d’ajudes cosa que, conseqüentment, endarrereix el pagament a les companyies.
6.- Els programadors deixen de reunir-se periòdicament per a comunicar-se i coordinar-se i s’elimina qualsevol nexe d’unió entre ells. Conseqüentment, prima el criteri “qualsevol proposta és bona mentre siga valenciana” ja que el 80% de la programació ha de ser de companyies valencianes.
7.- La subvenció que finalment s’atorga a cada poble per programar es cobra a l’any següent i s’ingressa a la caixa general de l’ajuntament i no a la partida pressupostària de cultura. Aquest detall administratiu, en l’actual situació de descapitalització de les corporacions municipals, provocarà que els diners de la programació teatral acaben sufragant deutes municipals més imperatius.
La liquidació del Circuit Teatral Valencià, més de 20 anys després de la seua creació, amb una Junta Directiva elegida democràticament i amb una filosofia al darrere que anava molt més enllà de la pura programació, ha suposat una sonora bufetada que encara té perplexos i confosos els responsables municipals de la programació teatral en tot el territori valencià. I que ha deixat, si més no, estranyats els professionals de la resta de l’estat que sempre han mirat el Circuit Teatral Valencià com a modèlic i a imitar. De fet, el primer model de la Red Nacional de Cultura espanyol, va ser copiat directament del valencià.
És cert que el Circuit tenia certes mancances i desatencions greus referides a la programació de companyies emergents o companyies que desenvolupen un treball anomenat de creació contemporània. L’aposta pels nous llenguatges era el deute pendent del Circuit; ampliar la mirada; oferir al públic heterogeneïtat.
Disortadament, amb l’actual versió del Circuit, queda impossibilitada una ampliació o flexibilitazió del Circuit cap a les noves propostes. Perquè si als últims anys, sembla ser, es va iniciar una conscienciació, una apertura cap a noves propostes de programació –sense dubte insuficient-, amb el panorama actual la mancança de risc artístic o l’aposta per propostes menys convencionals s’ha agreujat encara més.
1.6. El CIRC
Coneix el públic valencià el que és el circ fora de la puntual i casual visita a la carpa nadalenca amb feres salvatges? Gaudeix el públic valencià del circ clàssic i contemporani valencià? No, a excepció d’un grapat d’espectadors ben interessats o informats.
I per altra banda: poden les companyies i els artistes valencians sobreviure del seu treball, ser part i fomentar el teixit cultural i laboral valencià? No, a excepció de quatre o cinc companyies veteranes, esforçant-se al màxim i amb la sort de cara.
Aquesta situació és la conseqüència d’una indiferència cap al sector des de diferents estadis institucionals. Potser la més clamorosa és la de Teatres de la Generalitat, que des de fa dècades oblida que Circ és un art escènic equiparable a la resta d’arts, i que ha aconseguit que la manca d’una política cultural clara afecte especialment el sector circense contemporani valencià.
De les 30 companyies de circ, clown i teatre de carrer (aquestes últimes que, tot i no ser companyies de circ, compten amb artistes del sector perquè inclouen números o habilitats circenses), que existeixen actualment han rebut ajuda per part de la Generalitat (en 2010), només 8. (2 a producció, 3 a projectes emergents i 3 a projectes biennals).
Cap companyia de circ valenciana ha estat programada en sales pertanyents a Teatres de la Generalitat.
El Circuit Teatral no ha tingut mai ni l’interés ni l’obligació de programar ni establir quotes mínimes de contractació per al circ.
Teatres de la Generalitat, en 2010, només ha recolzat, i mínimament (amb un total de 43.000 euros i amb un sostre màxim de 20.000) 3 festivals relacionats amb el circ (El Mim de Sueca, el de carrer de Vila Real i el de Clowns de Xirivella), que veuen limitats, d’aquesta manera, la seua capacitat d’organització i de programació.
No s’ha recolzat seriosament l’única associació que ofereix cursos regulars de circ, espai d’entrenament i de creació i de representativitat dels professionals, l’AVC (Associació Valenciana de Circ). En 2010: 3.000 euros.
Per valorar si aquest recolzament al sector és raonable o raonablement insultant, i també per comprendre la repercussió en l’estabilitat professional i laboral del sector cultural, només caldria observar el suport que aquest art escènic té en altres comunitats.
Si bé el total d’ajudes al sector circense en 2010 (fires, festivals, ajuts a producció, formació, beques, coproduccions dels teatres…) ha estat de 244.000 euros a la Comunitat Valenciana, a Catalunya, per exemple, arriba gairebé als 3 milions d’euros.
De la mateixa manera, detallant l’aspecte formatiu (clau en qualsevol àrea professional per generar teixit laboral) a Catalunya es recolzen 7 escoles de circ mentre que ací cap ni una, ja que l’únic espai de formació existent, depenent de l’Associació Valenciana de Circ (AVC), no ha rebut específicament cap ajuda. I si bé aquesta associació ha rebut 3.000 euros anuals (front els 65.400 que l’Associació de Professionals de Catalunya ha rebut el mateix any) és pel conjunt de totes les seues activitats (de formació, algunes, però també de representativitat, comunicació, exhibició…)
El suport català facilita l’existència d’unes 90 companyies, front les 30 nostres (de les que només la meitat poden mantindre estructura empresarial, la resta es veuen obligades a subsistir sota el treball en negre o l’associació cultural); d’uns 400 professionals catalans front els 60 valencians (el 80% del treball que han de realitzar aquests professionals es relaciona amb esdeveniments, animacions i figuracions, quedant un marge molt estret per al treball en espectacles propis o aliens.)
Amb aquest panorama, queda clar que les institucions valencianes no pensen que el circ siga un fet intrínsicament cultural, subjecte de ser difós i normalitzat, equiparable a les altres arts escèniques.
No obstant això, l’AVC (fundada en 2003) i l’Associació de Circ Donyet Ardit d’Alacant (fundada en 1998) acaben d’impulsar la creació de l’Associació de Professionals del Circ de la Comunitat Valenciana (APCCV) per tal de continuar conscienciant les institucions, de representar els professionals en cadascuna de les seues modalitats i d’impulsar l’ estabilitat laboral de companyies i artistes.
Els professionals i les associacions de circ reclamen que les institucions recolzen les associacions de circ locals i autonòmica; que es potencien els festivals de mim, clown, carrer i circ; que es creen subvencions específiques al sector com succeeix amb la resta d’arts escèniques; que es recolze la contemporaneïtat del circ valencià; que existisquen quotes de contractació; que es recolzen les iniciatives existents de formació; que es reben els representants del sector acceptant la seua petició de formar part de les comissions de treball, premis i ajudes on altres representants d’altres arts escèniques tenen presència; que es promocione els creadors i artistes, oferint-los produccions i coproduccions públiques… Que a la fi, es tinga en compte el circ com a expressió cultural genuïna, contemporània, pròpia, que cal recolzar i equiparar a la resta d’arts escèniques.
1.7. EL CAS DE SAGUNT A ESCENA
El Festival de Teatre Clàssic Sagunt a Escena ha patit enguany, després de trenta anys de trajectòria, greus alteracions que adulteren la seua essència i el seu caràcter originari.
S’ha suspès l’actuació de la companyia Los Corderos per pura incompetència tècnica dels organitzadors. S’ha tancat la Nau del Port de Sagunt, un espai que ha rebut inversions milionàries els darrers anys, exactament trenta milions d’euros i que actualment resta tancada, deteriorant-se i sense poder oferir la menor rendibilitat a ningú. S’ha fomentat la desqualificació i l’enfrontament amb la Corporació Municipal Saguntina. S’ha tret el nom de Sagunt de la denominació del Festival, posant en evidència una capacitat d’apropiació i instrumentalització del patrimoni de tots inaudita, com si Saguntum fóra una marca comercial.
L’evolució del pressupost del festival els darrers anys és il·lustratiu de l’interés mostrat en ell: si en 2006 era de 604.000 euros, en 2007 de 700.000 euros, en 2008 de 980.000 euros, en 2009 de 850.000 euros, arribem al 2010 i només s’han pressupostat 400.000 euros. S’està baixant la pendent a tal velocitat que, potser, al 2011 simplement desapareixerà aquest emblemàtic festival.
1.8. EL CAS PEPE SANCHO
Mereixedor d’un capítol més en esta revisió de la seua gestió és, sens dubte, el cas de l’actor, director i productor Pepe Sancho, el qual ha passat a ser l’absolut protagonista de les produccions de Teatres. I li recordem, que des de la macroproducció d’aparador Bienvenido Mr. Marshall, passant per Enrique IV, Memorias de Adriano, o l'última, Los intereses creados, totes, a pesar de la “valenciania” declarada de Pepe Sancho, s’han estrenat en castellà.
L’aparició d’aquest actor al panorama teatral valencià fa uns anys, ha anat desvetllant certes maneres de procedir dels responsables de la producció teatral assumida directament per la institució Teatres de la Generalitat. Aquestes maneres, lluny de reflectir una gestió transparent, centrada en l’honradesa personal i el prestigi professional i oberta a la participació i a l’intercanvi amb el col·lectiu professional han suposat una ofensa per a tots els que es dediquem a les arts escèniques. Al marge de qüestions personals, que tenen a veure amb el caràcter provocador i superb d’aquest actor, entenem que se’ns ha causat un gran perjudici amb aquesta manera de fer les coses, que per altra banda, denota un comportament arbitrari i gens democràtic que és el que volem denunciar.
Pel que respecta a Pepe Sancho, el criteri que prima en la seua elecció com a responsable d’un projecte teatral d’envergadura és, senzillament, la seua gran popularitat. Al marge queda la qualitat del projecte en si, la interconnexió d’aquest projecte en una planificació general, la solidesa del currículum com a director d’escena de la persona escollida, els lligams que esta persona haja sabut crear al llarg de la seua carrera amb el teatre valencià, i fins i tot, la consciència que esta persona hauria de tindre de l’existència d’aquest teatre propi que porta vora quaranta anys en construcció.
A més d’aquesta concepció populista que s’estén fins l’extrem que ja sembla contaminar qualsevol iniciativa sorgida de la direcció de Teatres. Crida l’atenció, també, l’estatus de privilegi aconseguit per l’actor, estatus que inexplicablement l’allibera dels habituals tràmits i condicions que qualsevol altre director, companyia o empresa productora ha de seguir per tal de treballar amb l’administració.
Per altra banda, cal incidir en l’ocultació sistemàtica de qualsevol xifra relativa als honoraris de l’actor i director, així com dels pressupostos de producció amb els que juga. Una prova més de l’opacitat en els comptes d’una institució pública que genera desconfiança i fa sospitar que les xifres vertaderes no deuen ser, ni molt menys, justes i proporcionades. No trobem altra explicació al fet de que vosté ignore les continues peticions que al respecte se li han fet en el Consell Rector o a les mateixes Corts Valencianes.
