2. RAONS DE GESTIÓ ARTÍSTICA
2.1. PRODUCCIÓ TEATRAL PÚBLICA.
2.2. COMPLET DESINTERÉS PER LA PRODUCCIÓ PÚBLICA DE LA DRAMATÚRGIA VALENCIANA
2.3. L’EXHIBICIÓ A LES SALES DEPENDENTS DE TEATRES DE LA GENERALITAT VALENCIANA.
2.3.1. L’EXHIBICIÓ DE LES PRODUCCIONS VALENCIANES A LES SALES DEPENDENTS DE TEATRES.
2.3.2. L’EXHIBICIÓ DE LES PRODUCCIONS NACIONALS I INTERNACIONALS A LES SALES DEPENDENTS DE TEATRES.
2.4. DIFUSIÓ i PROMOCIÓ DEFICITÀRIA DE LES ARTS ESCÈNIQUES VALENCIANES.
2.4.1. ELS PREMIS DE LES ARTS ESCÈNIQUES DE LA GENERALITAT VALENCIANA.
2.4.2. LA WEB DE TEATRES DE LA GENERALITAT I EL CENTRE DE DOCUMENTACIÓ TEATRAL.
2.5. LA UTILITZACIÓ I EL RECOLZAMENT DEL VALENCIÀ.
2. RAONS DE GESTIÓ ARTÍSTICA
2.1. PRODUCCIÓ TEATRAL PÚBLICA.
Ara fa més de trenta anys que el concepte de teatre públic va començar a fer-se realitat a la Comunitat Valenciana. Inicialment, del que es tractava era de gestionar de forma més eficient els espais i els recursos que les noves institucions valencianes, sorgides de la democràcia, dedicaven a les arts escèniques. Calia, a més, obrir la nostra Comunitat als principals corrents i creadors que per aquells anys (finals de la dècada dels setanta i començaments de la dels huitanta) dominaven el panorama artístic occidental, tant en el camp teatral com en el de la dansa. Aviat, però, es va passar de l’exhibició a plantejar-ne la necessitat d’un estímul eficaç a la producció d’espectacles de teatre i dansa en les nostres terres.
La política d’estímul va marcar l’acció dels teatres públics durant les dècada dels huitanta i dels noranta. Una política que, com de segur vosté sap, tenia diferents vessants: des dels ajuts a companyies i grups emergents a la producció d’espectacles propis amb una participació essencial dels creadors de la Comunitat, sense oblidar per això, i com s’ha dit adés, la imprescindible obertura de les nostres sales al bo i millor del teatre contemporani, programat amb la doble voluntat de servir d’esperó als nostres creadors i d’enfortir la competència dels espectadors valencians.
És clar que durant tots aquests anys no van faltar veus crítiques dins la professió que es van manifestar escèptiques, si no reticents, davant la política teatral (dansa inclosa) desenrotllada des de les institucions públiques. El que en cap cas va qüestionar-se és que, errònies o encertades, els gestors institucionals tenien unes línies d’actuació molt clares i treballaven desplegant els corresponents plans operatius. Això va permetre, en el camp concret de la producció pública, fer professió a tots els nivells (l’empresarial, inclòs). Millor dit: va fer possible que hui dia hi haja activitat professional, més o menys precària, en el món teatral valencià.
Volem aclarir-li, però i abans de passar endavant, que el que estem dient no té gaire a veure amb qüestions polítiques. Contra el que vosté, els seus assessors i els seus companys de partit, potser creuen, el món de la cultura en general (i el sector que ací ens ocupa, molt en particular) no es neguen, ben a l’inrevés, a dialogar amb les autoritats legítimament elegides. Més encara, els qui subscrivim aquesta carta, pensem que si hi ha un terreny on és possible la confluència d’interessos i la voluntat de col·laboració entre posicions ideològiques i polítiques ben diverses, aquest és el camp cultural.
Això, per cert, ha quedat ben palés durant els anys anteriors a la seua presa de possessió com a Directora General de Teatres de la Generalitat valenciana. Van haver tensions i desencontres amb els seus antecessors, com van haver-los en anys anteriors (durant l’etapa socialista), però existia –almenys– un espai de debat i, sobretot, el que podem qualificar d’unes línies estratègiques de treball que les institucions públiques portaven endavant. Unes línies estratègiques a partir de les quals sempre era possible tendir ponts. Hi havia, per entendre’ns, zones de confluència a l’entorn de temes com: l’exhibició en sales públiques d’autors, corrents estètics i obres de referència de les dramatúrgies espanyoles i internacional (tant clàssiques com contemporànies), el recolzament a les dramatúrgies valencianes emergents, la necessitat de recuperar el nostre patrimoni teatral, la creació d’un repertori teatral en valencià, el teatre com a eina per a contribuir a la normalització de l’ús de la nostra llengua, etc. Polítiques sobre les que hi havia consens, tot i que molts poguérem dissentir sobre els procediments. Això explica, al capdavall, que, si repassem la programació de Teatres de la Generalitat en aquests darrers quinze anys, trobem que una gran part de la professió es troba representada en ella (més o menys, aquesta no és ara la qüestió).
Tanmateix, què s’ha esdevingut –en el terreny de les produccions pròpies– des que vosté s’ha posat al front de Teatres de la Generalitat? Doncs que per molt que tractem d’endevinar les raons i les motivacions de les estrenes i de les programacions, poca cosa podem traure en clar, més enllà de l’argument quantitatiu (les xifres d’espectadors). Un argument que, hem de dir-ho, podria tenir la seua raó de ser si vosté fóra només la gestora d’un teatre privat, sotmesa als dictats dels resultats econòmics. Però d’aquest tema (el de la incongruència de buscar resultats quantitatius i acumular alhora dèficits astronòmics) ja ens hem ocupat i no paga la pena d’insistir-hi.
Abans de continuar endavant, una precisió: no és intenció nostra entrar en el detall de les companyies i els autors valencians programats, i dels qui no, ja que això seria caure en un parany pervers. Perquè, per a nosaltres, Gaspar Aguilar o Guillem Castro han de ser programats als teatres públics valencians (com així s’ha esdevingut) , de la mateixa forma que ho haurien de ser Francisco de Tàrrega, Cristóbal de Virués o Juan Fernández de Heredia. Hem posat, és clar, exemples d’autors clàssics pel que hem dit adés: no anem a entrar en el joc d’enfrontar uns autors valencians vius amb uns altres. I el mateix, òbviament, podríem dir de les companyies, els directors, les actrius i autors, els tècnics, etc. Altra cosa seria si existiren llistes negres que marginaren de l’àmbit del teatre públic determinats noms de la professió, amb independència dels mèrits objectius dels marginats. Tanmateix, com no ens consta la seua existència, només podem lamentar que la manca de criteris públics i coneguts en les produccions de les que vosté es responsabilitza no ajude a aclarir el perquè produeix un Jacinto Benavente i no, per exemple un Jacinto Grau o un Valle-Inclán… Perquè estem segurs que la qualitats dels recursos humans de la professió teatral valenciana convertiria en èxit un Valle-Inclán, com ja fa anys va passar. I, posats a moure’ns en el terreny del teatre espanyol del primer terç del segle passat, Carlos Arniches ja va demostrar la seua capacitat d’atracció, i, damunt, és un autor de la nostra Comunitat… Un autor, per cert, tan oblidat per Teatres de la Generalitat durant els anys que vosté es troba al seu front com desenes d’altres autors valencians, clàssics i contemporanis.
I és que potser aquesta manca de claredat en els objectius no és més que una estratègia per a amagar no la manca de criteris, sinó l’existència d’uns criteris soterrats que descansen en una gran desconfiança respecte del que les valencianes i els valencians som capaços de fer en el món del teatre. Desconfiança, compte, perquè ni gosem de pensar que el que subjau siga, ni més ni menys, que menyspreu cap a la nostra història i el nostre present teatral. Perquè si realment vosté confiés en el que la professió teatral valenciana és capaç de fer sense intervencionisme i sense ingerències, donaria no sols la veu, damunt les taules dels seus teatres, a les figures de prestigi reconegut sinó també –i sobretot– oportunitats als valors emergents. Perquè el teatre valencià pot enorgullir-se de tenir-ne d’uns i d’altres… En la seua majoria, però, condemnats a la precarietat més absoluta.
No es pense, però, que pretenem cap mena de proteccionisme; això seria absurd en una societat globalitzada com la nostra; com tampoc, no, viure de la subvenció gratuïta i injustificada. En temps de crisi, ja ho sabem, cal fer economies i orientar la despesa pública cap a objectius de major rendibilitat social i econòmica: contribuir a enfortir la producció pròpia amb una política de produccions que siguen aparador no sols per al mercat local sinó per al mercat teatral occidental en el seu conjunt. Perquè, ¿com podem esperar que fora de les nostres fronteres es confie en els nostres creadors si l’organisme públic que vosté dirigeix no hi confia? Aquesta és una responsabilitat molt greu que pesa sobre les seues esquenes, perquè, al capdavall, els creadors escènics valencians que triomfen fora de la nostra Comunitat no ho fan gràcies a la participació i el suport de Teatres de la Generalitat sinó molt sovint malgrat la seua preterició, la seua marginació… i el seu bandejament de les produccions públiques que són responsabilitat seua únicament i exclusivament.
Comptat i debatut: esperem que els teatres que vosté dirigeix esdevinguen plataforma de difusió de la creació teatral valenciana a tots els nivells. És a dir: esperem que es faça allò que durant totes aquestes temporades ni vosté, ni el seu equip, s’han plantejat de fer, tot i que som conscients que aquesta esperança hui per hui només és realitzable amb vosté fora de la direcció de Teatres de la Generalitat.
2.2. COMPLET DESINTERÉS PER LA PRODUCCIÓ PÚBLICA DE LA DRAMATÚRGIA VALENCIANA
La bona salut de qualsevol teatre té molts indicadors i un d’ells és la solidesa de la seua dramatúrgia autòctona. Una dramatúrgia aferrada a la realitat des d’una estricta contemporaneïtat, amb autories de totes les generacions, diversitat formal i una ampla varietat de continguts per poder arribar a un ampli sector de la societat. En aquest sentit, pensem que Teatres de la Generalitat Valenciana no ha acomplert mai, i els darrers anys encara menys, una tasca decidida i coherent de descobriment i promoció de nous autors ni tampoc un seguiment ni cap recolzament seriós i constant dels autors valencians amb més llarga trajectoria.
En quant als nous dramaturgs apareguts als noranta, la deixadesa de TGV els va relegar a les anomenades sales alternatives on les condicions de producció acostumen a ser molt restringides. I les poques vegades que TGV els ha produït, ho ha fet amb les mateixes o paregudes condicions de producció que les alternatives. L’obra de tot dramaturg – de la mateixa manera que el creixement professional de qualsevol director escènic o intèrpret – no pot progressar mai si les seues obres estan condicionades sempre per unes mateixes condicions de producció. Com tampoc no pot evolucionar mostrant sempre el seu treball en els mateixos xicotets espais teatrals i davant un determinat sector del públic. Per a que aquesta evolució siga possible, és necessària una continuïtat temporal en l’activitat de tot dramaturg i, al mateix temps, la possibilitat de testar la seua obra en diferents tipus d’espai teatral i diversitat de públics. Ha de poder gaudir, a més, d’unes condicions de producció que li permeten experimentar amb millors escenografies, elencs més amplis, disponibilitat de noves tecnologies, etc. Actualment, i a diferència d’altres centres dramàtics de l’estat, a cap dels dramaturgs valencians, siguen de la generació que siguen, el nostre teatre públic els ha oferit gaudir d’aquestes possibilitats. Les produccions públiques de dramaturgs valencians han sigut experiències aïllades en el temps i sense que s’aprecie un criteri clar en la seua selecció dels autors i de les obres.
Tot això pot semblar difícil de creure, però hi ha dades que ho demostren objectivament: en 16 anys de vida del TGV, només s’han produït 8 obres dels anomenats nous dramaturgs, mentre que els dramaturgs valencians de la generació anterior - alguns d’ells amb una destacada projecció nacional i, fins i tot, internacional - han sigut pràcticament ignorats en tot aquest temps. Aquest oblit sembla un anunci del que els passarà, abans o després, als autors apareguts més recentment en un futur pròxim.
Per tant, es pot dir que TGV ha produït mig dramaturg valencià a l'any, això si no tenim en compte que, alguns anys, ha arribat a produir-ne, sorprenent, dos o tres. Això vol dir, però, que han passat anys sencers sense que s’haja produït cap dramaturg valencià. A més a més, si llevem els autors produïts a la primera etapa del TGV - que tampoc no va ser per a llançar coets - la mitjana encara cau més i podríem afirmar que, amb l’actual govern, TGV ha produït menys de mig dramaturg valencià a l'any. A aquest despropòsit caldria afegir-ne un altre, no menys sorprenent: de totes les produccions citades, només una va ser en valencià.
Una proposta del 2005 que semblava que podria canviar aquest panorama com va ser el cicle Noves Dramatúrgies, impulsat per l’anterior director de TGV, no va acabar mai d’enlairar-se. No diem que fora una solució perfecta, però almenys recordava altres estratègies elaborades en altres centres dramàtics de l’estat i, segurament, amb el pas del temps i les millores que solen acompanyar els projectes perdurables, podria haver donat millors resultats. Però fins i tot aquesta possibilitat de produir – sempre amb unes condicions molt limitades – va acabar apagant-se i en lloc d’evolucionar, va acabar retrocedint fins la seua pràctica desaparició en l’actualitat.
Es podria crear l’argument contrari tot al·legant que, potser, no s’han produït massa dramaturgs valencians però que sí que se’ls ha programat en tots els seus teatres. Però tampoc no és així, ja que només s’han exhibit en els de mitjà i xicotet format. Per exemple, en 16 anys, només s’ha programat una obra d’un nou dramaturg valencià al Principal. D’eixa mateixa promoció de dramaturgs, hem pogut veure 65 obres en teatres de mig format (37 al Talia, 15 a l'Altre Espai, 13 al Rialto) i 25 a sales de xicotet format (21 a la Moratín i 4 a la Matilde Salvador). Crida l’atenció el nombre d’obres exhibides al Talia, un dels pocs espais teatrals a la ciutat de València que la Conselleria de Cultura va reservar per al Teatre Valencià només fer-se càrrec de la seua gestió als inicis dels anys noranta, i que es va convertir en l’espai mig reservat al teatre valencià. Però també, només iniciar este camí, el Talia es va tancar més de dos anys per reformes. Adscriure un espai, com el Talia, per al nostre teatre pot semblar, a priori, una bona solució, sempre que aquest puga adaptar-se a la diferent naturalesa de les diferents propostes de les companyies valencianes. Però no és el cas, donat que aquest preciós teatre a la italiana no permet l’adaptació de moltes propostes contemporànies que utilitzen l’espai no a la italiana.
A més a més, hem de matisar, que no es “programen” dramaturgs valencians, es programen dramaturgs-que-tenen-una-companyia-pròpia amb la que poder muntar els seus projectes. Que és diferent. La dramatúrgia valenciana ha aconseguit certa projecció nacional, i en alguns casos internacional, gràcies a aquestes companyies liderades pels mateixos dramaturgs. Sense aquestes companyies, no existiria cap dramatúrgia valenciana. El teatre públic les ha subvencionat i, en alguns casos, les ha programat amb certa regularitat, però això, insistim, només és una de les seues tasques d’obligat acompliment. I, a més a més, hauria de fer-ho amb uns criteris estètics sòlids i contrastats o, almenys, raonables i transparents.
Podem plantejar més preguntes sobre la política de TGV respecte a aquesta qüestió al llarg de tots aquestos anys, però les conclusions a les que arribarem són les mateixes. Per exemple, per a què serveixen les ajudes a l’escriptura. Se n’han donat més d’un centenar a la creació de textos dramàtics i cap d’ells ha sigut produït per TGV. Cap. Només alguns han sigut posats en escena per la companyia de l’autor que rebia la citada ajuda, i poques vegades han sigut programades després en un teatre públic. L'any passat es van canviar les bases d’aquestes ajudes i ara s’han de cedir tres anys els drets del text a TGV però, amb quina finalitat? Perquè això l’únic que ocasionarà serà que ni tant sols els autors podran muntar el text amb la seua companyia, com venia passant fins ara.
En conclusió, s’ha fet tan poc per la dramatúrgia valenciana des de TGV que, qualsevol iniciativa ben intencionada que sorgira, per xicoteta que fóra, semblaria una veritable revolució teatral. I es poden buscar mil excuses i rebatiments, fins i tot, es pot cobrir aquesta desatenció i desinterés pels creadors valencians sota la perfecta coartada de la crisi, però aquesta crisi només fa tres anys que va començar, què va passar els anys anteriors? Només caldria eixir al carrer i preguntar si la gent coneix cap dramaturg valencià i si poden citar alguna obra seua que hagen vist. No ens sorprendria descobrir que Jacinto Benavente i Los intereses creados puga ser la resposta més repetida.
2.3. L’EXHIBICIÓ A LES SALES DEPENDENTS DE TEATRES.
2.3.1. L’EXHIBICIÓ DE LES PRODUCCIONS VALENCIANES A LES SALES DEPENDENTS DE TEATRES.
Durant la seua etapa de gestió s’han reduït dràsticament els temps d’exhibició (de tres i quatre setmanes que era l’habitual fa uns anys a una o dues setmanes actualment, i de manera molt excepcional, tres o quatre setmanes) i el caixet dels espectacles valencians a les sales de la ciutat dependents de Teatres de la Generalitat.
Sota la seua direcció, ha desaparegut una sala estimada especialment pels actors i les companyies, la Sala Moratín, i també s’ha tancat un espai emblemàtic del teatre valència com és L’Altre Espai. Un teatre de llarga trajectòria privada però amb una clara vocació pública que havia estat mantingut durant l’anterior etapa de gestió de Teatres. Aquest tancament evidencia el centralisme i la uniformitat del teatre públic i l’abandó de, com aquesta, moltes sales perifèriques, així com de sales alternatives que reben un recolzament insuficient i ben desconnectat d’un projecte elaborat i consensuat específic per a aquest tipus d’espais.
També en l’anterior etapa s’havia incorporat la Sala Matilde Salvador a les programacions de TGV mitjançant un conveni amb la Universitat que l’actual direcció no va renovar. En total, durant l’etapa anterior, a més d’accelerar la reobertura del Teatre Arniches -massa temps en obres- es van obrir tres sales: reobertura de la Moratín, reobertura de l’Altre Espai i incorporació de la Matilde Salvador. Tres sales noves en un any que s’han tancat amb l’actual direcció de Gil Lázaro.
El Teatre Rialto, espai històricament referencial de Teatres ha estat tancat per reforma durant catorze mesos, sense que la seua reobertura haja evidenciat una millora de les condicions tècniques de l’espai ni de treball. Per no parlar d’una milionària i inutilitzable reforma, per la seua inadequada sonoritat, de la sala d’assajos (ha costat 950.000 euros, molt més que la reforma del Rialto que ha costat 453.000 euros).
El Teatre Principal de València, que hauria de ser la seu de la companyia estable de Teatres i oferir una programació de màxima qualitat per la seua condició d’espai històric únic, programa espectacles propis de L'Olimpia, fent-li la competència deslleial, en un intent d’abaratir la despesa de l’exhibició amb la taquilla d’espectacles abusivament comercials.
Esta falta de previsió, coherència i criteri desorienta el públic, els mitjans de comunicació i els mateixos professionals convertint els teatres valencians en contenidors indefinits i maltractats, sense personalitat, on tot cap .
2.3.2. L’EXHIBICIÓ DE LES PRODUCCIONS NACIONALS I INTERNACIONALS A LES SALES DEPENDENTS DE TEATRES.
És evident l’aïllament artístic a nivell nacional i internacional que patim. Gairebé a les sales públiques només es programa teatre comercial madrileny i algunes companyies internacionals de dansa neoclàssiques. Estem lluny de formar part d’un circuit de programació modern on les tendències del teatre actual puguen veure’s a les nostres ciutats. Estem parlant de companyies i produccions que són habituals als teatres europeus i espanyols i de creadors que són renovadors del panorama teatral des de fa molt anys i que no han xafat mai les taules d’un escenari públic valencià, per no parlar dels professionals valencians (les desenes d’actors, directors, etc.) que han hagut d’emigrar per no trobar eixida ni futur a la seua pròpia terra. Parlem d’arts escèniques i de creadors i no d’actes i esdeveniments populistes, molt fàcils de rendibilitzar políticament a curt termini.
És més, l’aïllament que pateix el públic valencià en relació a aquestos creadors de referència provoca que no tinga costum de veure treballs diferents, variats i d’altres procedències, que perda l’hàbit de veure i entendre propostes noves i, com a conseqüència, que progressivament el sector s’estanque creativament per acabar constituint uns i altres, un cercle viciós al marge i paralitzat estèticament i ideològica.
Sovint, esta mancança de programació de referència queda relegada a algun festival puntual i/o a iniciatives privades independents amb moltes menys condicions econòmiques i tot el que açò comporta: precarietat laboral, voluntarisme artístic, exhibició de poca durada, poca repercussió social, etc. L’obligació i la responsabilitat de programar per a tots els públics és de l’organisme que gestiona els teatres públics de la Comunitat i aquesta responsabilitat no s’exerceix des de l’administració.
2.4 DIFUSIÓ i PROMOCIÓ DEFICITÀRIA DE LES ARTS ESCÈNIQUES VALENCIANES.
2.4.1. ELS PREMIS DE LES ARTS ESCÈNIQUES DE LA GENERALITAT VALENCIANA.
Des del 1994 es venia celebrant la Gala del Teatre Valencià al Teatre Principal de València, un escenari amb una gran càrrega referencial i simbòlica per al conjunt de la professió. Esta gala sempre coincidia amb la celebració del Dia Mundial del Teatre i al llarg dels anys -tot i anar sempre acompanyada de les clàssiques polèmiques lligades als premis- s’havia convertit en un dels esdeveniments més importants per a l’encontre i per a la promoció de les arts escèniques a la nostra Comunitat. Aquest acte havia esdevingut una altra peça consolidada i necessària al nostre bastiment teatral, i com en tantes altres coses, ara mateix ha quedat reduïda a una trista paròdia del que va ser.
El gran objectiu d’aquest esdeveniment era la difusió i promoció del nostre teatre. Per tal d’aconseguir aquest objectiu la gala tenia una dotació pressupostària suficient, al voltant dels 25.000 euros en les últimes edicions. Esta dotació pressupostària suficient per a la gala de lliurament permetia crear un espectacle atractiu que la sostinguera, sempre dirigit per un director de renom i comptant amb la seua retransmissió en directe a través de PUNT 2 (el programa aconseguia una mitjana d’espectadors pròxima als 25.000). També hi havia designada una persona des de Teatres que s’ocupava de manera exclusiva de la promoció als mitjans de comunicació dels nominats i dels premiats.
Actualment, la promoció als mitjans ha quedat reduïda a unes escarransides notes de premsa. S’ha eliminat la direcció artística i el concepte de gran espectacle-aparador. La data de la seua celebració balla al calendari i ha deixat de ser la gran celebració que tots féiem del Dia Mundial del Teatre.
La dotació econòmica que rebien els premiats (3.000 euros) ha estat substituïda per uns llibres editats per Teatres i un parell d’abonaments per passar un cap de setmana en un spa. Abonaments que passen per ser una promoció del mateix balneari que no li costa diners a la institució ja que, casualment, aquest balneari té relació comercial amb Teatres. Açò també va contribuir especialment a l’efecte grotesc que va adornar l’edició de 2009 a la Nau de Sagunt. Edició on l’únic que va tindre l’ocasió de parlar va ser l’habitual dels premis, Nacho Duato, perquè a tots els altres assistents i premiats l’organització els ho va prohibir amb el que açò comporta de menyspreu a la llibertat d’expressió. Menyspreu que sempre troba l’excusa perfecta en l’agilitat del lliurament o en qualsevol altra coartada insostenible. Sense oblidar la poca assistència que va obtindre esta convocatòria, tant de públic general com dels mateixos nominats i guardonats, i de l’encara menor ressò que es va fer als mitjans de comunicació dels premiats. L'última edició ha tingut major ressò únicament, gràcies a que s’ha tornat a incidir en el mateix plantejament dels Premis i açò ha provocat que s'alçaren veus crítiques als diaris. Vosté s’ha amagat darrere l’excusa de la crisi i la necessària austeritat però esta excusa no serveix per explicar per què, una vegada més, no s’ha deixat parlar els premiats, excepte a J.A. Gil-Albors, antic director de TGV.
L’escultura de Manuel Boix -artista de qualitat indiscutible- que s’havia convertit, al cap de tants anys, en la icona que tots reconeixíem com l’emblema de la distinció i el reconeixement, ha estat substituïda per una peça indefinida de la que, a més, encara no s’ha explicat el motiu del canvi ni el nom del seu autor.
Abans podia concórrer a aquestos premis qualsevol espectacle valencià professional exhibit a la nostra Comunitat però ara, només ho poden fer els presentats a les sales que gestiona TGV; una argúcia més per tal d’augmentar el control personal des de la direcció sobre aquest acte.
De tots els canvis que ha patit aquest esdeveniment en les últimes dues edicions no hi ha hagut cap ni un que l'haja fet créixer o millorar, és més, ha passat tot el contrari. Per rematar, cal fer referència a la composició del jurat que designa els premiats; abans era un jurat ampli i consensuat amb la professió i actualment és un grup ínfim de persones anònimes triades arbitràriament d’entre els seus col·laboradors.
2.4.2. LA WEB DE TEATRES DE LA GENERALITAT I EL CENTRE DE DOCUMENTACIÓ TEATRAL.
És innegable la importància que té per a la societat mantindre actiu un fons de documentació que arreplegue l’arxiu històric d’una activitat tan dinàmica i tan efímera com la nostra. El Centre de Documentació Teatral és un organisme dins de Teatres que hauria de tenir una rellevància fonamental entre els professionals de les arts escèniques.
Sembla que la seua activitat ha quedat reduïda a l’edició luxosíssima dels catàlegs de les produccions de Teatres, quasi la meitat dedicats a les produccions dels ballets, mentre que altres col·leccions es publiquen amb comptagotes o, directament, semblen haver passat a l’oblit, com la destinada a la investigació escènica valenciana que, a més, podria tenir més varietat d’autors.
D’altra banda, la web, que és una de les eines principals del centre, ha estat tancada durant mesos amb una raó tan seriosa i contundent com que s’havia de canviar el disseny. El tancament sobtat i injustificat de la web de Teatres és un altre signe del deteriorament i abandó de tasques que haurien de ser revisades diàriament per a que pogueren servir com a aglutinadors i difusors del que es fa a la nostra Comunitat. Es podria haver mantingut en funcionament mentre es feien eixos canvis –estètics- perquè, ni tan sols el fet d’haver guanyat posteriorment un premi, es motiu per justificar el tancament d’una ferramenta de comunicació i difusió tan important durant un període de temps tan llarg. D'altra banda, i una de les coses que més criden l'atenció, és que amb el nou disseny sembla haver desaparegut la possibilitat de consultar l’àmplia base de dades que abans estava oberta al públic via web. De manera que actualment no es pot accedir a cap informació referent a produccions, historial de comanyies, professionals… Ni a al fons bibliogràfic i audiovisual del centre. Vist així, sembla que l'anterior web acomplia molt més amb el seu servei públic, encara que, potser, tinguera un disseny menys modern.
Tots estos canvis són tan significatius que resulta difícil no veure, sota esta nova política d’austeritat, una voluntat d’anar apagant també la vida del mateix centre. De fet, abans de la seua arribada, el CDT desenvolupava una tasca fonamental en la documentació del nostre teatre i en la creació d’una biblioteca amb una bibliografia de les arts escèniques cada vegada més completa i variada i això serà difícil de mantindre, i de millorar, si es van minvant els seus recursos i l’accessibilitat pública tal i com està passant ara.
2.5. LA UTILITZACIÓ I EL RECOLZAMENT DEL VALENCIÀ.
Ha quedat clar el seu desinterès per l’ús de la nostra llengua en les produccions que vosté ha propiciat que es programen i es produeixen. S’ha passat d’un alt percentatge de producció en valencià en etapes anteriors al molt baix que ara patim. Recordem les últimes produccions, quasi sempre en castellà, front a les poques que es fan en valencià, i mirant la cartellera de l’últim trimestre de 2010 arribem a la conclusió que ni s’utilitza ni es promociona el valencià com a llengua de cultura ni tampoc com a llengua del dia a dia ni en les manifestacions o intervencions públiques de la majoria dels responsables de l’administració.
La precarietat a la que són sotmeses les companyies també les obliga, moltes vegades, a triar entre les dues llengües oficials per qüestions econòmiques i de perspectives de futur.
Al remat, treballar en valencià es converteix únicament en una opció personal de cada col·lectiu i no en una tasca fomentada i recolzada per l’administració pública, com és el seu deure, que facilitaria la normalització i presència de la llengua de manera natural i productiva als escenaris valencians.
Com a mostra, les Ajudes a la Promoció de l’Ús del Valencià en les Produccions Teatrals 2010 de la Conselleria d’Educació han tingut una dotació econòmica per a tot el territori de 9.100 euros en la seua resolució (cal afegir, a més, que en l’ordre de convocatòria, apareixia un global màxim de 13.000). En qualsevol cas, ajudes ridícules per a tot un sector que ha tingut com a conseqüència unes Ajudes a les Empreses Teatrals de 579 euros per a catorze empreses i 200 euros per a cinc.
Últimament, la paraula “comercial” apareix molt sovint vinculada a la seua proposta de difondre les arts escèniques. Però no es pot oblidar que el comerç no és una activitat pròpia de l’administració pública i que s’ha d’atendre i entendre la riquesa cultural i no la riquesa purament econòmica. De fet, la manera com es gestionen les programacions públiques s’assembla més a la direcció privada i lucrativa de la programació comercial d’un teatre privat que no a la gestió d’un ens i uns pressupostos públics.
