RESUM DE LA CARTA OBERTA A INMACULADA GIL LÁZARO EN LA QUAL ES DEMANA LA SEUA RENÚNCIA COM A DIRECTORA GENERAL DE TEATRES DE LA GENERALITAT VALENCIANA.
(Degut a l'extensió del document (28 pàgines) hem el·laborat una síntesi per a facilitar l'accés ràpid i directe al seu contingut tot i que aquest resúm no pot, en cap moment, substituir l'original)
ACLARIMENT PREVI
Aquest document naix de la iniciativa personal i individual dels professionals de l’escena valenciana . Els sotasignats no representen ni cap col·lectiu ni associació vinculada a la professió, sinó a ells mateixos com a individualitats afectades directa o indirectament per la gestió que s’exposa. Així mateix, aquest escrit no naix, tampoc, de cap iniciativa política ni pretén convertir-se en altaveu de cap partit polític.
Senyora Directora General de Teatres de la Generalitat Valenciana:
La situació general de les arts escèniques a la nostra Comunitat ha arribat a un punt en què ens veiem obligats a dirigir-nos directament a vosté com a responsable d’una gestió cultural que està arruïnant totes les estructures que sostenen i organitzen l’escena valenciana.
I és per això que les persones que vivim, o intentem viure d’un ofici vinculat a les arts escèniques a la Comunitat Valenciana , hem decidit unir la nostra veu per expressar públicament el nostre desassossec la davant la complicitat irresponsable del Consell Valencià amb les contínues agressions al món del teatre, circ i la dansa dutes a terme per vosté.
Li referirem uns fets que posen en evidència una manera de gestionar els béns públics irracional i megalòmana. Una gestió maldestra que ha dilapidat una xifra astronòmica de diners provinents dels impostos de tots i cadascun dels ciutadans valencians en esdeveniments d’aparador fora d’un pla o programa de consolidació i desenvolupament de les arts escèniques de la Comunitat Valenciana.
A continuació li exposem els fets concrets que denunciem i les raons pertinents que els acompanyen.
RAONS ECONÒMIQUES
1. RAONS DE GESTIÓ ECONÒMICA
1.1. DESBARATAMENT PRESSUPOSTARI I MANCA DE TRANSPARÈNCIA
1.2. CENTRE COREOGRÀFIC DE LA GENERALITAT VALENCIANA.
1.3. AJUDES A SALES DE TEATRE I COMPANYIES
1.4. ACTORS I ACTRIUS
1.5. CIRCUIT TEATRAL VALENCIÀ
1.6. CIRC
1.7. EL CAS DE SAGUNT A ESCENA
1.8. EL CAS DE PEPE SANCHO
1. RAONS DE GESTIÓ ECONÒMICA
1.1. DESBARATAMENT PRESSUPOSTARI I MANCA DE TRANSPARÈNCIA
Hui, TGV té un deute de 10 milions d’euros i el principal augment de pressupost s’ha produït en el capítol de Personal i en un capítol genèric anomenat Inversions.
Una auditoria de la mateixa Conselleria va posar en evidència la seua maldestra gestió econòmica al front de la Direcció General tot i que a principis de 2010 li asignaren un administrador específic per tal de posar ordre en unes desbaratades finances que havien estat fins aleshores responsabilitat seua.
L’auditoria posa l’accent en la misteriosa manera en què l’ens públic ha gastat tres milions d'euros més dels pressupostats en l’exercici de 2009 i posa en evidència que el principal augment es va produir en el capítol de Personal i en un capítol genèric anomenat Inversions. I és que vosté, ha creat una nova plantilla, ha nomenat molts assessors i ha fet altres despeses injustificables, com la compra d'un Mercedes Classe C.
La poca transparència de la seua gestió es tradueix en la manipulació que vosté fa dels documents econòmics que se li presenten simplificant vint pàgines en només una. Tot i que sembla ser que fa poc li han llevat este privilegi.
Teatres de la Generalitat va adquirir un deute al 2005 de 3.916.995 euros, un 423% més del que es va registrar l’exercici anterior. Volem saber on van anar a parar aquells diners tenint en compte que, d’un any a l’altre, no hi van haver variacions pel que fa a la programació i a la producció de Teatres de la Generalitat.
Amb tot, quin és el balanç dels deu milions de deute acumulats de Teatres de la Generalitat? Desenes de companyies que no han cobrat, un 80% d’actors en l’atur i un gran nombre d’empreses de serveis ben a prop del desastre.
1.2. CENTRE COREOGRÀFIC DE LA GENERALITAT VALENCIANA
El Centre Coreogràfic (CC), desde la seua creació, ha assumit les tasques de promoció i difusió de la dansa valenciana. Ha produït espectacles, ha acollit residències de companyiesi i ha organitzat el festival Dans a València. Del CC depén també l’actual Ballet de Teatres. Està integrat per 16 ballarins i ha posat en escena un ampli repertori d’obres de coreògrafs de prestigi.
El canvi de direcció artística comença a produir-se poc després que vosté ocupe la Direcció General de Teatres. La seu de Burjassot es converteix en una espècie de búnquer, opac a qualsevol iniciativa, que no vinga del reduït grup de col·laboradors seus. Açò provoca un distanciament inequívoc amb els professionals del sector que cada volta se senten més marginats i sovint són objecte de crítiques i desqualificacions per part seua. L’aïllament té també el seu efecte entre el mateix personal de Teatres, un ens que a poc a poc ha buidat vosté de continguts i de competències, sobretot en l’àrea de teatre.
El Ballet s'ha convertit en el baluart de Teatres i pot ser per això el seu pressupost s’acosta actualment a 1.000.000 euros, però el que és greu és l’ús que es fa d’aquesta suma: el mateix Centre Coreogràfic ha propiciat gires per Malta, Xina o Cuba assumint unes despeses extraordinàries d’aproximadament 50.000 euros cada vegada que el ballet al complet agafa un avió per presentar-se a l’estranger.
El predomini dels criteris personals front als professionals pot ser justifiquen que el català Ramon Oller s'haja convertit en el coreògraf resident del CC. En aquestos dos anys ha dirigit o codirigit 4 produccions. Esta gestió descontextualitzada de tot també explicaria un muntatge com l’Amor Brujo: l’actuació amb música en directe en esta reposició va suposar un cost musical superior als 100.000 euros. I no hem d’oblidar que aquestes iniciatives del CC es produeixen en bona part durant l’any 2010, en un context d’acusada crisi econòmica, on els pressupostos de Teatres pateixen una reducció del 40%.
A Dansa València també li ha arribat la desorientació convertint-se en l’edició de 2010 en Temporada Internacional de Danza. Pel que fa a la programació hi ha un predomini absolut de grans companyies nacionals i internacionals i pel que fa a la filosofia del projecte senzillament no en té. També han passat a millor vida els encontres, l’intercanvi i la reflexió entre els professionals del sector. És a dir, tot allò que permetia al sector de la dansa estar en contacte amb els últims corrents internacionals i amb els nous models de producció, gestió, etc.
També el festival de 2010 ha comptat amb un pressupost extraordinàriament generós quan les reduccions en totes les altres àrees han sigut sagnants. El pressupost global ha arribat als 300.000 euros i només les actuacions del Ballet de Montecarlo han costat 160.000 euros.
A la vista de tot açò volem recordar-li que des del seu càrrec hauria de vetllar per l’equilibri en el repartiment dels recursos, per la integració de la dansa valenciana en les institucions i pel seu creixement artístic, aspectes absolutament desatesos en els últims 3 anys.
1.3. AJUDES A LES SALES I COMPANYIES DE TEATRE
És greu la manca de criteri en l´eliminació dels "Convenis Singulars" amb alguns Teatres i Sales , tots ells amb una llarga trajectòria i amb característiques ben diferents que donaven una riquesa teatral per les diferents maneres d´entendre el teatre com ara L´Horta, la Companyia Teatre Micalet, Teatre del Raval de Gandia o Manantiales.
La direcció de Teatres, en compte d´augmentar la partida, tenint en compte la realitat d´espais, ha redistribuït les quantitats dels convenis que abans rebien els esmentats, entre altres sales que, per descomptat, també són mereixedores d´ajudes, provocant la quasi total desaparició dels projectes anteriors.
Igualment és greu la disminució de la quantia de les ajudes que es dirigeixen a les companyies, tant per a producció com per a gira. Es prima l’execució de projectes costosos i efímers per damunt de l’activitat de moltes companyies de base que, en definitiva, són les que aporten al públic valencià la varietat i fecunditat del teatre que es fa ací.
1.4. ACTORS I ACTRIUS VALENCIANS
Els actors, actualment no passen per un bon moment: el 80% de les actrius i actors valencians estan en l’atur.
Els seus primers anys al front de Teatres van ser “amables” i només havia de continuar amb el que s’havia quedat a mitges amb el seu predecessor, però malauradament no va ser així. S’havia quedat en construcció, durant eixos primers anys, la creació d’un star system provocat per l’emergent producció de ficció a la Televisió Valenciana, fet que va promocionar i donar treball a una part important d’actrius i actors, però es va deixar passar l’ocasió i no es va saber aprofitar l’oportunitat que tenia a les mans d’enfortir el teatre valencià.
El 9 de febrer de 2007, va arribar la Llei d’Ordenació del Teatre, aquesta llei requeria una modernització de les estructures de gestió de la política teatral i coreogràfica des de la seua base que no es produirien mai. Aquesta modernització hauria d’haver generat taules de diàleg i trobades entre els diferents col·lectius i professionals de l’escena amb la Consellera i vosté mateix, per tal d’anar acomplint i aplicant la Llei el més aviat possible i crear el nou Centre Teatral de la Generalitat. La posada en marxa d’aquest Centre hauria de fomentar la dramatúrgia valenciana, els nous llenguatges escènics, la formació i el reciclatge de les actrius i actors valencians, la investigació dels nous creadors, la creació de residències, etc. i crear una producció publica continuada que dignificara els professionals valencians.
El més preocupant de tota esta situació és que, com a conseqüència directa de la seua gestió, les actrius i els actors valencians estan deixant de treballar en la seua professió, estan fugint d’aquestes terres o treballant sota mínims per tal de poder subsistir.
1.5. CIRCUIT TEATRAL VALENCIÀ
Al mes de gener de 2010 vosté, com a Directora General, va comunicar “via fax” a la totalitat de les sales d’exhibició que fins eixe moment havien conformat el Circuit Teatral Valencià, que aquest deixava d’existir com a tal.
Aquesta xarxa es va crear amb la intenció de vertebrar l’exhibició d’espectacles teatrals a la Comunitat Valenciana, fer òptims els recursos humans i materials disponibles i desenvolupar una política de recolzament al teatre valencià a l’hora que es fomentava l’intercanvi amb altres autonomies i la promoció dels diferents públics.
La sobtada reestructuració funcional i administrativa, feta de manera absolutament unilateral, ha portat aparellades les següents conseqüències:
1.- Els professionals no saben amb quina aportació de la Conselleria compten a l’hora de programar.
2.- Algunes localitats més menudes s’han vist molt perjudicades.
3.- La decisió de quines obres compten amb ajuda per a ser programades la pren en exclusiva la directora general de TGV.
4.- Per rebre els mateixos diners d’abans els teatres han de programar molt més.
5.- El programador no sap quan podrà disposar dels diners provinents de l’ordre d’ajudes.
6.- Els programadors deixen de reunir-se periòdicament per a comunicar-se i coordinar-se.
7.- La subvenció que finalment s’atorga a cada poble per programar es cobra a l’any següent i s’ingressa a la caixa general de l’ajuntament , açò provoca que els diners de la programació teatral acaben sufragant deutes municipals més imperatius.
La liquidació del Circuit Teatral Valencià, més de 20 anys després de la seua creació, amb una Junta Directiva elegida democràticament i amb una filosofia al darrere que anava molt més enllà de la pura programació, ha suposat una sonora bufetada que encara té perplexos i confosos els responsables municipals de la programació teatral en tot el territori valencià.
1.6. El CIRC
Poden les companyies i els artistes valencians sobreviure del seu treball, ser part i fomentar el teixit cultural i laboral valencià? No, a excepció de quatre o cinc companyies veteranes, esforçant-se al màxim i amb la sort de cara.
Aquesta situació és la conseqüència d’una indiferència cap al sector des de diferents estadis institucionals. Potser la més clamorosa és la de Teatres de la Generalitat, que des de fa dècades oblida que Circ és un art escènic equiparable a la resta d’arts.
De les 30 companyies de circ, clown i teatre de carrer que existeixen actualment han rebut ajuda per part de la Generalitat (en 2010), només 8.
Cap companyia de circ valenciana ha estat programada en sales pertanyents a Teatres de la Generalitat.
El Circuit Teatral no ha tingut mai ni l’interés ni l’obligació de programar ni establir quotes mínimes de contractació per al circ.
Teatres de la Generalitat, en 2010, només ha recolzat 3 festivals relacionats amb el circ.
No s’ha recolzat seriosament l’única associació representativa dels professionals, l’AVC (Associació Valenciana de Circ). En 2010: 3.000 euros.
Amb aquest panorama, queda clar que les institucions valencianes no pensen que el circ siga un fet intrínsicament cultural, subjecte de ser difós i normalitzat, equiparable a les altres arts escèniques.
Els professionals i les associacions de circ reclamen que les institucions recolzen les associacions de circ locals i autonòmica; que es potencien els festivals de mim, clown, carrer i circ; que es creen subvencions específiques al sector com succeeix amb la resta d’arts escèniques; que es recolze la contemporaneïtat del circ valencià; que existisquen quotes de contractació; que es recolzen les iniciatives existents de formació; que es reben els representants del sector acceptant la seua petició de formar part de les comissions de treball, premis i ajudes on altres representants d’altres arts escèniques tenen presència; que es promocione els creadors i artistes, oferint-los produccions i coproduccions públiques… Que a la fi, es tinga en compte el circ com a expressió cultural genuïna, contemporània, pròpia, que cal recolzar i equiparar a la resta d’arts escèniques.
1.7. EL CAS DE SAGUNT A ESCENA
El Festival de Teatre Clàssic Sagunt a Escena ha patit enguany, després de trenta anys de trajectòria, greus alteracions que adulteren la seua essència i el seu caràcter originari.
S’ha tancat la Nau del Port de Sagunt, un espai que ha rebut inversions milionàries els darrers anys, exactament trenta milions d’euros i que actualment resta tancada, deteriorant-se i sense poder oferir la menor rendibilitat a ningú. S’ha fomentat la desqualificació i l’enfrontament amb la Corporació Municipal Saguntina. S’ha tret el nom de Sagunt de la denominació del Festival, posant en evidència una capacitat d’apropiació i instrumentalització del patrimoni de tots inaudita, com si Saguntum fóra una marca comercial.
L’evolució del pressupost del festival els darrers anys és il·lustratiu de l’interés mostrat en ell: si en 2006 era de 604.000 euros, en 2007 de 700.000 euros, en 2008 de 980.000 euros, en 2009 de 850.000 euros, arribem al 2010 i només s’han pressupostat 400.000 euros. S’està baixant la pendent a tal velocitat que, potser, al 2011 simplement desapareixerà aquest emblemàtic festival.
1.8. EL CAS PEPE SANCHO
L’aparició d’aquest actor al panorama teatral valencià fa uns anys, ha anat desvetllant certes maneres de procedir dels responsables de la producció teatral assumida directament per la institució Teatres de la Generalitat. Aquestes maneres, lluny de reflectir una gestió transparent, centrada en l’honradesa personal i el prestigi professional i oberta a la participació i a l’intercanvi amb el col·lectiu professional han suposat una ofensa per a tots els que es dediquem a les arts escèniques. Al marge de qüestions personals, que tenen a veure amb el caràcter provocador i superb d’aquest actor, entenem que se’ns ha causat un gran perjudici amb aquesta manera de fer les coses, que per altra banda, denota un comportament arbitrari i gens democràtic que és el que volem denunciar.
Pel que respecta a Pepe Sancho, el criteri que prima en la seua elecció com a responsable d’un projecte teatral d’envergadura és, senzillament, la seua gran popularitat. Al marge queda la qualitat del projecte en si, la interconnexió d’aquest projecte en una planificació general, la solidesa del currículum com a director d’escena de la persona escollida, els lligams que esta persona haja sabut crear al llarg de la seua carrera amb el teatre valencià, i fins i tot, la consciència que esta persona hauria de tindre de l’existència d’aquest teatre propi que porta vora quaranta anys en construcció.
Crida l’atenció, també, l’estatus de privilegi aconseguit per l’actor, estatus que inexplicablement l’allibera dels habituals tràmits i condicions que qualsevol altre director, companyia o empresa productora ha de seguir per tal de treballar amb l’administració. Per altra banda, cal incidir en l’ocultació sistemàtica de qualsevol xifra relativa als honoraris de l’actor i director, així com dels pressupostos de producció amb els que juga.
RAONS ARTÍSTIQUES
2. RAONS DE GESTIÓ ARTÍSTICA
2.1. PRODUCCIÓ TEATRAL PÚBLICA.
2.2. COMPLET DESINTERÉS PER LA PRODUCCIÓ PÚBLICA DE LA DRAMATÚRGIA VALENCIANA
2.3. L’EXHIBICIÓ A LES SALES DEPENDENTS DE TEATRES DE LA GENERALITAT VALENCIANA.
2.3.1. L’EXHIBICIÓ DE LES PRODUCCIONS VALENCIANES A LES SALES DEPENDENTS DE TEATRES.
2.3.2. L’EXHIBICIÓ DE LES PRODUCCIONS NACIONALS I INTERNACIONALS A LES SALES DEPENDENTS DE TEATRES.
2.4. DIFUSIÓ i PROMOCIÓ DEFICITÀRIA DE LES ARTS ESCÈNIQUES VALENCIANES.
2.4.1. ELS PREMIS DE LES ARTS ESCÈNIQUES DE LA GENERALITAT VALENCIANA.
2.4.2. LA WEB DE TEATRES DE LA GENERALITAT I EL CENTRE DE DOCUMENTACIÓ TEATRAL.
2.5. LA UTILITZACIÓ I EL RECOLZAMENT DEL VALENCIÀ.
2. RAONS DE GESTIÓ ARTÍSTICA
2.1. PRODUCCIÓ TEATRAL PÚBLICA.
Una política d’estímul va marcar l’acció dels teatres públics durant les dècada dels huitanta i dels noranta. Una política que, com de segur vosté sap, tenia diferents vessants: des dels ajuts a companyies i grups emergents a la producció d’espectacles propis amb una participació essencial dels creadors de la Comunitat, la imprescindible obertura de les nostres sales al bo i millor del teatre contemporani, programat amb la doble voluntat de servir d’esperó als nostres creadors i d’enfortir la competència dels espectadors valencians.
Aleshores les institucionals tenien unes línies d’actuació molt clares i treballaven desplegant els corresponents plans operatius. Això va permetre, en el camp concret de la producció pública, fer professió a tots els nivells (l’empresarial, inclòs). Millor dit: va fer possible que hui dia hi haja activitat professional, més o menys precària, en el món teatral valencià.
Al llarg dels anys passats s'han creat zones de confluència a l’entorn de temes com: l’exhibició en sales públiques d’autors, corrents estètics i obres de referència de les dramatúrgies espanyoles i internacional (tant clàssiques com contemporànies), el recolzament a les dramatúrgies valencianes emergents, la necessitat de recuperar el nostre patrimoni teatral, la creació d’un repertori teatral en valencià, el teatre com a eina per a contribuir a la normalització de l’ús de la nostra llengua, etc.
Des que vosté s’ha posat al front de Teatres de la Generalitat, per molt que tractem d’endevinar les raons i les motivacions de les estrenes i de les programacions, poca cosa podem traure en clar, més enllà de l’argument quantitatiu (les xifres d’espectadors). Un argument que, hem de dir-ho, podria tenir la seua raó de ser si vosté fóra només la gestora d’un teatre privat, sotmesa als dictats dels resultats econòmics. Però d’aquest tema (el de la incongruència de buscar resultats quantitatius i acumular alhora dèficits astronòmics) ja ens hem ocupat i no paga la pena d’insistir-hi.
I és que potser aquesta manca de claredat en els objectius no és més que una estratègia per a amagar no la manca de criteris, sinó l’existència d’uns criteris soterrats que descansen en una gran desconfiança respecte del que les valencianes i els valencians som capaços de fer en el món del teatre. Desconfiança, compte, perquè ni gosem de pensar que el que subjau siga, ni més ni menys, que menyspreu cap a la nostra història i el nostre present teatral. Perquè si realment vosté confiés en el que la professió teatral valenciana és capaç de fer sense intervencionisme i sense ingerències, donaria no sols la veu, damunt les taules dels seus teatres, a les figures de prestigi reconegut sinó també –i sobretot– oportunitats als valors emergents. Perquè el teatre valencià pot enorgullir-se de tenir-ne d’uns i d’altres… En la seua majoria, però, condemnats a la precarietat més absoluta.
Com podem esperar que fora de les nostres fronteres es confie en els nostres creadors si l’organisme públic que vosté dirigeix no hi confia? Aquesta és una responsabilitat molt greu que pesa sobre les seues esquenes.
Esperem que els teatres que vosté dirigeix esdevinguen plataforma de difusió de la creació teatral valenciana a tots els nivells. És a dir: esperem que es faça allò que durant totes aquestes temporades ni vosté, ni el seu equip, s’han plantejat de fer, tot i que som conscients que aquesta esperança hui per hui només és realitzable amb vosté fora de la direcció de Teatres de la Generalitat.
2.2. COMPLET DESINTERÉS PER LA PRODUCCIÓ PÚBLICA DE LA DRAMATÚRGIA VALENCIANA
La bona salut de qualsevol teatre té molts indicadors i un d’ells és la solidesa de la seua dramatúrgia autòctona. En aquest sentit, pensem que Teatres de la Generalitat Valenciana no ha acomplert mai, i els darrers anys encara menys, una tasca decidida i coherent de descobriment i promoció de nous autors ni tampoc un seguiment ni cap recolzament seriós i constant dels autors valencians amb més llarga trajectoria.
En quant als nous dramaturgs apareguts als noranta, la deixadesa de TGV els va relegar a les anomenades sales alternatives i les poques vegades que TGV els ha produït, ho ha fet amb les mateixes o paregudes condicions de producció que les alternatives.
En 16 anys de vida del TGV, només s’han produït 8 obres dels anomenats nous dramaturgs, mentre que els dramaturgs valencians de la generació anterior - alguns d’ells amb una destacada projecció nacional i, fins i tot, internacional - han sigut pràcticament ignorats en tot aquest temps. Aquest oblit sembla un anunci del que els passarà, abans o després, als autors apareguts més recentment en un futur pròxim.
Per tant, es pot dir que TGV ha produït mig dramaturg valencià a l'any i a aquest despropòsit caldria afegir-ne un altre, no menys sorprenent: de totes les produccions citades, només una va ser en valencià.
En 16 anys, només s’ha programat una obra d’un nou dramaturg valencià al Principal. D’eixa mateixa promoció de dramaturgs, hem pogut veure 65 obres en teatres de mig format (37 al Talia, 15 a l'Altre Espai, 13 al Rialto) i 25 a sales de xicotet format (21 a la Moratín i 4 a la Matilde Salvador).
A més a més, hem de matisar, que no es “programen” dramaturgs valencians, es programen dramaturgs-que-tenen-una-companyia-pròpia amb la que poder muntar els seus projectes. Sense aquestes companyies, no existiria cap dramatúrgia valenciana. El teatre públic les ha subvencionat i, en alguns casos, les ha programat amb certa regularitat, però això, insistim, només és una de les seues tasques d’obligat acompliment.
S'han donat més d’un centenar d'ajudes a la creació de textos dramàtics i cap d’ells ha sigut produït per TGV. Cap. L'any passat es van canviar les bases d’aquestes ajudes i ara s’han de cedir tres anys els drets del text a TGV però, amb quina finalitat? Perquè això l’únic que ocasionarà serà que ni tant sols els autors podran muntar el text amb la seua companyia, com venia passant fins ara.
En conclusió, s’ha fet tan poc per la dramatúrgia valenciana des de TGV que, qualsevol iniciativa ben intencionada que sorgira, per xicoteta que fóra, semblaria una veritable revolució teatral.
2.3. L’EXHIBICIÓ A LES SALES DEPENDENTS DE TEATRES.
2.3.1. L’EXHIBICIÓ DE LES PRODUCCIONS VALENCIANES A LES SALES DEPENDENTS DE TEATRES.
Durant la seua etapa de gestió s’han reduït dràsticament els temps d’exhibició (de tres i quatre setmanes que era l’habitual fa uns anys a una o dues setmanes actualment, i de manera molt excepcional, tres o quatre setmanes) i el caixet dels espectacles valencians a les sales de la ciutat dependents de Teatres de la Generalitat.
Sota la seua direcció, ha desaparegut la Sala Moratín, i també s’ha tancat un espai emblemàtic del teatre valència com és L’Altre Espai. Aquest tancament evidencia el centralisme i la uniformitat del teatre públic i l’abandó de, com aquesta, moltes sales perifèriques, així com de sales alternatives que reben un recolzament insuficient i ben desconnectat d’un projecte elaborat i consensuat específic per a aquest tipus d’espais.
El Teatre Principal de València, que hauria de ser la seu de la companyia estable de Teatres i oferir una programació de màxima qualitat per la seua condició d’espai històric únic, programa espectacles propis de L'Olimpia, fent-li la competència deslleial, en un intent d’abaratir la despesa de l’exhibició amb la taquilla d’espectacles abusivament comercials.
Esta falta de previsió, coherència i criteri desorienta el públic, els mitjans de comunicació i els mateixos professionals convertint els teatres valencians en contenidors indefinits i maltractats, sense personalitat, on tot cap .
2.3.2. L’EXHIBICIÓ DE LES PRODUCCIONS NACIONALS I INTERNACIONALS A LES SALES DEPENDENTS DE TEATRES.
És evident l’aïllament artístic a nivell nacional i internacional que patim. Gairebé a les sales públiques només es programa teatre comercial madrileny i algunes companyies internacionals de dansa neoclàssiques. Estem lluny de formar part d’un circuit de programació modern on les tendències del teatre actual puguen veure’s a les nostres ciutats. Estem parlant de companyies i produccions que són habituals als teatres europeus i espanyols i de creadors que són renovadors del panorama teatral des de fa molt anys i que no han xafat mai les taules d’un escenari públic valencià, per no parlar dels professionals valencians (les desenes d’actors, directors, etc.) que han hagut d’emigrar per no trobar eixida ni futur a la seua pròpia terra. Parlem d’arts escèniques i de creadors i no d’actes i esdeveniments populistes, molt fàcils de rendibilitzar políticament a curt termini.
2.4 DIFUSIÓ i PROMOCIÓ DEFICITÀRIA DE LES ARTS ESCÈNIQUES VALENCIANES.
2.4.1. ELS PREMIS DE LES ARTS ESCÈNIQUES DE LA GENERALITAT VALENCIANA.
Des del 1994 es venia celebrant la Gala del Teatre Valencià al Teatre Principal de València, un escenari amb una gran càrrega referencial i simbòlica per al conjunt de la professió. Esta gala sempre coincidia amb la celebració del Dia Mundial del Teatre i havia esdevingut una altra peça consolidada i necessària al nostre bastiment teatral, i com en tantes altres coses, ara mateix ha quedat reduïda a una trista paròdia del que va ser.
El gran objectiu d’aquest esdeveniment era la difusió i promoció del nostre teatre. Actualment, la promoció als mitjans ha quedat reduïda a unes escarransides notes de premsa. S’ha eliminat la direcció artística i el concepte de gran espectacle-aparador. La data de la seua celebració balla al calendari i ha deixat de ser la gran celebració que tots féiem del Dia Mundial del Teatre.
S'ha suprimit la dotació econòmica que rebien els premiats i no pode parlar en rebre el guardó, amb el que açò comporta de menyspreu a la llibertat d’expressió. L'última edició ha tingut un cert ressò únicament, gràcies a que s’ha tornat a incidir en el mateix plantejament dels Premis i açò ha provocat que s'alçaren veus crítiques als diaris.
L’escultura de Manuel Boix -artista de qualitat indiscutible- que s’havia convertit, al cap de tants anys, en la icona que tots reconeixíem com l’emblema de la distinció i el reconeixement, ha estat substituïda per una peça indefinida de la que, a més, encara no s’ha explicat el motiu del canvi ni el nom del seu autor.
Abans podia concórrer a aquestos premis qualsevol espectacle valencià professional exhibit a la nostra Comunitat però ara, només ho poden fer els presentats a les sales que gestiona TGV; una argúcia més per tal d’augmentar el control personal des de la direcció sobre aquest acte.
De tots els canvis que ha patit aquest esdeveniment en les últimes dues edicions no hi ha hagut cap ni un que l'haja fet créixer o millorar, és més, ha passat tot el contrari.
2.4.2. LA WEB DE TEATRES DE LA GENERALITAT I EL CENTRE DE DOCUMENTACIÓ TEATRAL.
Sembla que l'activitat del Centre de Documentació ha quedat reduïda a l’edició luxosíssima dels catàlegs de les produccions de Teatres, quasi la meitat dedicats a les produccions dels ballets, mentre que altres col·leccions es publiquen amb comptagotes o, directament, semblen haver passat a l’oblit, com la destinada a la investigació escènica valenciana que, a més, podria tenir més varietat d’autors.
D’altra banda, la web, que és una de les eines principals del centre, ha estat tancada durant mesos amb una raó tan seriosa i contundent com que s’havia de canviar el disseny. Amb el nou disseny sembla haver desaparegut la possibilitat de consultar l’àmplia base de dades que abans estava oberta al públic via web. De manera que actualment no es pot accedir a cap informació referent a produccions, historial de comanyies, professionals… Ni a al fons bibliogràfic i audiovisual del centre. Vist així, sembla que l'anterior web acomplia molt més amb el seu servei públic, encara que, potser, tinguera un disseny menys modern.
Tots estos canvis són tan significatius que resulta difícil no veure, sota esta nova política d’austeritat, una voluntat d’anar apagant també la vida del mateix centre.
2.5. LA UTILITZACIÓ I EL RECOLZAMENT DEL VALENCIÀ.
Ha quedat clar el seu desinterès per l’ús de la nostra llengua en les produccions que vosté ha propiciat que es programen i es produeixen. S’ha passat d’un alt percentatge de producció en valencià en etapes anteriors al molt baix que ara patim. Recordem les últimes produccions, quasi sempre en castellà, front a les poques que es fan en valencià, i mirant la cartellera de l’últim trimestre de 2010 arribem a la conclusió que ni s’utilitza ni es promociona el valencià com a llengua de cultura ni tampoc com a llengua del dia a dia ni en les manifestacions o intervencions públiques de la majoria dels responsables de l’administració. Pot ser vosté considera la nostra llengua poc comercial.
Últimament, la paraula “comercial” apareix molt sovint vinculada a la seua manera de difondre les arts escèniques. Però no es pot oblidar que el comerç no és una activitat pròpia de l’administració pública i que s’ha d’atendre i entendre la riquesa cultural i no la riquesa purament econòmica.
